El re-enactment com a zona de contacte
Oriol Fontdevila, 2103

Del re-enactment, la recreació d’escenes del passat, s’ha dit que és una mena d’impuls necrofílic que té la nostra societat: un impuls per tocar, per tenir un contacte directe i fondre’s amb allò que ja no existeix. Més explícitament, “un contacte físic amb la mort” (1). El cinema de Hollywood coneix bé l’efectivitat que té el re-enactment. Probablement ha estat una de les majors fàbriques del segle XX en la recreació fílmica d’episodis històrics i la revivificació dels seus personatges. En el passat, el cinema hi hauria trobat una font inesgotable de recursos per introduir en la societat un seguit de mitologies sobre l’autenticitat i l’origen. La possibilitat de recrear-nos en el sentiment nostàlgic ha estat una de les marques distintives d’aquest mitjà, i, probablement, un dels punts on es fonamenta la seva mateixa efectivitat com a tal.

No sense una certa paradoxa, l’efectivitat del re-enactment implica la negació del mateix mitjà que el fa possible: el re-enactment es basa en l’expectativa d’accedir de manera directa a un passat que s’idealitza i que estaria fornit d’experiències en viu, no mediatitzades. És l’acte de naturalitzar el passat i confondre’l amb el present; amb la invisibilització dels intermediaris corresponents. Si bé, per aquesta mateixa eficàcia a l’hora d’estendre ponts entre passat i present, el re-enactment també ha esdevingut un dels mitjans que generen més fascinació a artistes visuals i realitzadors audiovisuals que, amb una impetuositat especial des del tombant de segle, cerquen obrir noves perspectives pel que fa al treball en memòria històrica. En aquests casos, l’il·lusionisme del re-enactment es posa generalment en suspens, per propiciar, en canvi, la reflexió sobre els usos que atorguem al passat i investigar a l’entorn de possibilitats noves per articular-lo amb el present.

Piland Galia Kollectiv plantegen, en aquest sentit, una diferència entre els re-enactments històrics i els re-enactments que anomenen “artístics”: “mentre que la dramatització històrica intenta donar visibilitat a allò que no coneixem i que no podem conèixer, imaginant en detall batalles que no han estat filmades i posant paraules a líders famosos per produir la seves biografies, els re-enactments artístics sovint veiem que es limiten a tractar sobre allò conegut, encara que suposi limitar-se a un coneixement parcial de la història, per indagar, en canvi, en els buits de memòria i produir la genealogia històrica a partir de les condicions actuals” (2).

Entre els treballs pioners en aquesta direcció, destaca The Battle of Orgreave (2001), de Jeremy Deller. El seu autor va convidar els veïns d’Orgreave, policies retirats i un seguit de grups d’aficionats al re-enactment de batalles històriques, a revisitar un capítol del passat recent que ha estat considerablement controvertit i que encara manté ferides obertes. Es tracta del conflicte que es va produir a pobles del nord d’Anglaterra amb les forces policials de Margaret Thatcher, arran que se n’eradiqués la indústria minera. D’altra banda, un segon treball de referència és La Commune (París, 1871), en què Peter Watkins va realitzar una posada en escena d’aquest capítol clau de la història de la classe obrera. Va consistir en un treball d’investigació col·laborativa amb un seguit d’actors no professionals. En aquest cas, el film posa l’èmfasi a preguntar-se per què aquest esdeveniment ha estat pràcticament esborrat de l’esfera pública i del sistema educatiu francès.

El treball que Tanit Plana i Laia Ramos fan a l’entorn de les memòries de la Guerra Civil de veïns i veïnes de Mollet del Vallès s’inscriu, indubtablement, en aquesta línia del “re-enactment artístic”, basant-se més en la reflexió a l’entorn dels mitjans i dels processos en què el passat compareix o desapareix de l’esfera pública que no pas en la seva naturalització. En aquest cas, en tant que re-enactment, és important subratllar la suspensió temporal que s’introdueix en el relat històric. Mentre que d’una banda les imatges del projecte són fruit d’haver implicat testimonis de Mollet del Vallès a recordar episodis del seu passat i a compondre’n les escenes, de l’altra ens trobem enfront d’unes imatges on pràcticament no hi ha artificis que suggereixin la pertinença d’aquestes escenes al passat. El passat no es tematitza amb aquesta sèrie fotogràfica, sinó que els records es tradueixen a una estètica contemporània, amb la utilització d’elements i escenaris dels nostres dies; que és on, al capdavall, pertany la memòria que els encarna.

En relació amb aquests casos de “re-enactment artístic” podem hipotitzar que l’exercici es planteja deliberadament com una mena de “zona de contacte” entre passat i present (3), un espai intermedi, on ambdós temps, més que fusionar-se, es mantenen en tensió. Tot i que amb la seva trobada es produeixen intercanvis, passat i present es posen de manifest, sobretot, com a moments diferents. Es tracta, per tant, d’un tipus de recreació que en lloc d’idealitzar un passat originari es basa en la negociació i indaga en els conflictes, com també se submergeix en l’heterodòxia dels records de diferents procedències per escodrinyar les impureses, els accidents i les contradiccions de la vida mateixa. I també, en lloc de persuadir l’espectador amb l’expectativa de posar-lo en contacte amb un passat més vital, no li acaba donant una altra vivència que la del mateix mitjà on se sustenta l’experiència.

-

(1) Joseph Roach, “History, Memory, Necrophilia”. Apareix citat a: Piland Galia Kolectiv: “Retro/Necro: From Beyond the Gave and the Politics of Re-enactment”; a: Ian Farr (ed.): Memory. Documents of Contemporary Art, Whitechapel Gallery, MIT Press, Londres i Cambridge, 2012, p. 163.

(2)Piland Galia Kolectiv, Op. cit., p. 162.

(3) El concepte “zona de contacte” ha estat formulat per Mary Louis Pratt i, posteriorment, per James Clifford. Es refereix als espais de trobada cultural, que des d’aquesta perspectiva es consideren com a espais de negociació i on es posen de manifest les diferències entre diverses posicions culturals i socials. Nora Sternfeld ha posat en relació aquest concepte amb el treball en memòria històrica. Nora Sternfeld, “Memorial Sites as Contact Zones. Cultures of Memory in a Shared/Divided Present” (2011), a: Transversal - European Institute of Progressive Cultural Politics. En línia: http://eipcp.net/policies/sternfeld/en.