Reparacions

Marta Gili, Gener 2006

Hi ha dies en què morim més per dintre que per fora, encara que només en un ens morin de veritat.

Hi ha un dia en què naixem, i molts altres en què desitjaríem ferventment tornar enrere. I en aquest

cicle de vaivens, entre el néixer i el morir, entre la realitat i el desig, entre el que som i el que ens

agradaria ser, es passeja l'experiència, la nostra i la dels altres.

Mitjançant un diari poètic-visual, Tanit Plana constata que, encara que la vida va de veres, no ens

deixa completament sols circulant per un únic camí, sinó que es creua amb altres vides, aquí i allà,

vinculant-se de manera estreta i feroç amb unes quantes d'elles. Potser per aquesta raó Tanit Plana

fotografia la seva família, a les persones que té al seu voltant, les biografies de les quals estan

íntimament lligades a la seva. Fotografiar la seva família és per a Tanit un gest de tendresa i de cura,

però també un acte curatiu i de reparació.

En un dels relats del memorable llibre “L’image fantôme”, el crític i assagista francès Hervé Guibert

reflexionava sobre la manera en què havia de reaccionar davant un jove fotògraf que li mostrava les

fotografies que havia realitzar per a un reportatge sobre la gent que condueix les barcasses als rius.

Guibert recorda que el fotògraf comentava sobre les seves fotografies: “…funcionen bé quan parlo amb

la gent, però quan faig la foto ja no són ells els que m'interessen, és la meva fotografia; ells ho noten… i la foto surt

malament”. A la qual cosa Guibert va respondre. “Fotografia només la teva família, els teus pares, els teus

germans i germanes, la treva amant, l'antecedent afectiu prevaldrà en la foto…”.

Així doncs, sembla que l'amor i el silenci produeixen bones fotografies. “Som pròtesis els uns dels

altres”, diu Tanit Plana. Uns desitgen engendrar vida, altres abraçar la mort; uns estimar, altres deixar

de fer-ho. Al mig d'aquest cant simfònic, la fotògrafa construeix una auca de la família i de la seva

pròpia biografia, i ho fa a través d'un altre dispositiu protètic que és la càmera fotogràfica.

En aquest cas, la fotografia sorgeix com un instrument balsàmic per a l'experiència, que fixa les

seves aparences breus i efímeres per donar forma al relat del present que ja és passat. Per a Tanit

Plana, la càmera no és tant una extensió de l'ull que escodrinya el món exterior com de la mà que

acaricia rostres, que descobreix textures o que ressegueix les formes i els volums de les coses.

Persones i objectes, somnis i sensacions es transformen en imatges metafòriques sobre els avatars

de la pròpia existència, i queden impreses per a sempre en el propi cos, com les línies de la mà.

La família contemporània s'enfronta a no pocs reptes: la dissolució del seu model tradicional, els

nous modes de viure sota el mateix sostre, altres models de filiació i de pertinença… No obstant

això, sigui del tipus que sigui, la família segueix essent el nucli de convivència primordial en el qual

es generen patrons de relació que tenen a veure amb la identitat de cada subjecte, amb la del grup

familiar i amb la comunitat en la qual s'insereix. L'actuació d'uns tenyeix la dels altres, encara que

l'atomització de la societat contemporània tendeixi a obviar el fet que part de la nostra existència ja

va ser viscuda pels nostres avis, i que una altra part serà viscuda pels nostres fills. El cicle de vaivens

una altra vegada.

En un moment en el qual la “política de la joventut” –per parodiar la “política de la veritrat” de

Foucault– tendeix a fomentar l'individualisme i la construcció de la pròpia identitat a partir de

valors dissenyats per la “política del consum”, i en el qual la complicitat d'experiències

intergeneracionals ha caigut en l'obsolescència, el treball de Tanit Plana evoca un nou escenari. Es

tracta d'aquell que planteja el coneixement d'un mateix, la vertadera llibertat –com diria l'escriptor

italià Antonio Tabucchi–, en l'acte de ser pensats per l'altre: a deixar anar llast, a deixar-se endur i a

veure's reflectit en els pensaments dels altres.

Permetre, al capdavall, que els altres ens pensin per tal que, alhora, nosaltres pensem en els altres; i

així, reparar-nos mútuament.

 

Hi ha dies en què morim més per dintre que per fora, encara que només en un ens morin de veritat.

Hi ha un dia en què naixem, i molts altres en què desitjaríem ferventment tornar enrere. I en aquest

cicle de vaivens, entre el néixer i el morir, entre la realitat i el desig, entre el que som i el que ens

agradaria ser, es passeja l'experiència, la nostra i la dels altres.

Mitjançant un diari poètic-visual, Tanit Plana constata que, encara que la vida va de veres, no ens

deixa completament sols circulant per un únic camí, sinó que es creua amb altres vides, aquí i allà,

vinculant-se de manera estreta i feroç amb unes quantes d'elles. Potser per aquesta raó Tanit Plana

fotografia la seva família, a les persones que té al seu voltant, les biografies de les quals estan

íntimament lligades a la seva. Fotografiar la seva família és per a Tanit un gest de tendresa i de cura,

però també un acte curatiu i de reparació.

En un dels relats del memorable llibre “L’image fantôme”, el crític i assagista francès Hervé Guibert

reflexionava sobre la manera en què havia de reaccionar davant un jove fotògraf que li mostrava les

fotografies que havia realitzar per a un reportatge sobre la gent que condueix les barcasses als rius.

Guibert recorda que el fotògraf comentava sobre les seves fotografies: “…funcionen bé quan parlo amb

la gent, però quan faig la foto ja no són ells els que m'interessen, és la meva fotografia; ells ho noten… i la foto surt

malament”. A la qual cosa Guibert va respondre. “Fotografia només la teva família, els teus pares, els teus

germans i germanes, la treva amant, l'antecedent afectiu prevaldrà en la foto…”.

Així doncs, sembla que l'amor i el silenci produeixen bones fotografies. “Som pròtesis els uns dels

altres”, diu Tanit Plana. Uns desitgen engendrar vida, altres abraçar la mort; uns estimar, altres deixar

de fer-ho. Al mig d'aquest cant simfònic, la fotògrafa construeix una auca de la família i de la seva

pròpia biografia, i ho fa a través d'un altre dispositiu protètic que és la càmera fotogràfica.

En aquest cas, la fotografia sorgeix com un instrument balsàmic per a l'experiència, que fixa les

seves aparences breus i efímeres per donar forma al relat del present que ja és passat. Per a Tanit

Plana, la càmera no és tant una extensió de l'ull que escodrinya el món exterior com de la mà que

acaricia rostres, que descobreix textures o que ressegueix les formes i els volums de les coses.

Persones i objectes, somnis i sensacions es transformen en imatges metafòriques sobre els avatars

de la pròpia existència, i queden impreses per a sempre en el propi cos, com les línies de la mà.

La família contemporània s'enfronta a no pocs reptes: la dissolució del seu model tradicional, els

nous modes de viure sota el mateix sostre, altres models de filiació i de pertinença… No obstant

això, sigui del tipus que sigui, la família segueix essent el nucli de convivència primordial en el qual

es generen patrons de relació que tenen a veure amb la identitat de cada subjecte, amb la del grup

familiar i amb la comunitat en la qual s'insereix. L'actuació d'uns tenyeix la dels altres, encara que

l'atomització de la societat contemporània tendeixi a obviar el fet que part de la nostra existència ja

va ser viscuda pels nostres avis, i que una altra part serà viscuda pels nostres fills. El cicle de vaivens

una altra vegada.

En un moment en el qual la “política de la joventut” –per parodiar la “política de la veritrat” de

Foucault– tendeix a fomentar l'individualisme i la construcció de la pròpia identitat a partir de

valors dissenyats per la “política del consum”, i en el qual la complicitat d'experiències

intergeneracionals ha caigut en l'obsolescència, el treball de Tanit Plana evoca un nou escenari. Es

tracta d'aquell que planteja el coneixement d'un mateix, la vertadera llibertat –com diria l'escriptor

italià Antonio Tabucchi–, en l'acte de ser pensats per l'altre: a deixar anar llast, a deixar-se endur i a

veure's reflectit en els pensaments dels altres.

Permetre, al capdavall, que els altres ens pensin per tal que, alhora, nosaltres pensem en els altres; i

així, reparar-nos mútuament.