Tres dates. Del signe al cos vestit (A propòsit d’un projecte de Tanit Plana)
Xavier Antich, 2010

1914. Aviat farà un segle. James Joyce publica el relat «The Dead» dins del volum Dubliners. Abans del sopar de la nit d’Epifania, a la casa de les germanes Morkan, Julia, la més gran de les amfitriones, asclada com un secall per l’edat, acompanyada al piano per la seva neboda canta Arrayed for the Bridal, una balada romàntica del seu ja anacrònic repertori. El títol de la cançó és paròdic i cruel alhora, perquè la tieta soltera canta abillada per a la boda que no va tenir mai: i així, el lament nostàlgic de la melodia, que canta la il·lusió i les esperances de la núvia amb el seu vestit a punt, esdevé, en la veu tremolosa i esquinçada de la vella Julia, el revers del somni mai no realitzat, per al qual tota la seva vida havia estat una llarga preparació. El text de Joyce és concís: a través de les seves frases imaginem la música. A la pel·lícula de John Huston (1987), el seu testament fílmic, mentre Julia (Cathleen Delany) canta extàticament Arrayed for the Bridal, es mostra un encadenament d’imatges que donen a veure, amb gran intensitat, el seu món interior: la càmera puja les escales fins al pis de les estances femenines, obre les portes del dormitori i entra al gineceu, l’àmbit privat essencialment femení, habitat pels fantasmes d’un passat que mai no va desbordar la seva naturalesa de somni o projecte. I entre les moltes coses que es poden veure en aquesta capsa de nines i Wunderkammer, hi ha la foto del pare i les condecoracions militars, el retrat de les dues germanes aleshores joves jugant al jardí de casa, la cistella de costura, un brodat, la Bíblia i un rosari. Joyce i Huston esventren la imatge de la núvia, en els respectius artefactes literari i fílmic, per descobrir-ne la maquinària íntima dels somnis en el moment de la seva fallida: somnis escapçats, ombra espectral d’una promesa, reduplicació sublimada d’una societat patriarcal i misògina. La mirada de prop projecta les restes del naufragi en la llunyania d’una història remota.

1965. Martha Rosler comença a Nova York les primeres obres de la sèrie «Body Beautiful, or Beauty Knows No Pain». Es tracta de fotomuntatges a partir d’imatges fotogràfiques extretes de la publicitat i d’informacions de revistes il·lustrades. Rosler les manipula amb tisores i presenta de nou imatges de les dones fora del primer context en què havien aparegut, bé simplement desplaçant el lloc per reubicar la figura en un altre espai, bé modificant, per afegit o sostracció, la figura originària. Exercicis de deconstrucció de la iconologia publicitària de la dona, aquests treballs seran editats en publicacions underground locals, sobretot de signe feminista, ja a Califòrnia. En un d’aquests fotomuntatges, potser el més cèlebre, Rosler pren com a punt de partida la fotografia d’una núvia d’anunci, vestida tota de blanc per a l’ocasió, amb la mirada reservada dirigida al terra i els braços, estirats al llarg del cos, lleugerament retirats cap enrere, tot plegat en actitud inequívoca de passivitat i retraïment. I Rosler manipula aquesta imatge encolant-hi, a sobre del pubis, l’equivalent del cos despullat amb exhibició ostentosa del triangle de borrissol púbic i, a sobre del pit, la fotografia retallada, d’una escala menor, de dos pits també nus. No costa reconèixer en el treball de Martha Rosler allò que Walter Benjamin anomenava una «imatge dialèctica», capaç de concitar alhora el que la imatge dóna a veure i allò que amaga, l’element alienant i la seva impugnació emancipadora. Rosler reclama, i afirma, l’alliberament del cos que desfà el vestit-cuirassa, el paper predeterminat i l’estereotip. I tan de prop que la imatge mostra el dessota amagat revoltant-se enfront de la seva ocultació.

2010. Tanit Plana duu a terme el projecte «Per sempre» encarant-se amb un dels signes culturals de la feminitat més connotats semànticament i ideològicament. I ho fa de prop i de lluny. De prop: buscant també, a sota del signe i de la iconologia estereotipada, la remor de les vivències singulars, irrepetibles, l’encarnació concreta d’una funció social, sense prejudicis, escoltant perquè a través de la veu i de les imatges puguin emergir les microhistòries plenes de somnis i de records, de malsons i d’esperances truncades, d’evocacions trenades. I així passa del signe, buit i genèric, al cos vestit, al cos que batega en la història del relat. En aquest de prop, doncs, s’hi introdueix la temporalitat: allò que era i que va representar el vestit, allò que ara, temps després, es recorda i allò que, des del futur, és possible de veure en tot plegat. El vestit del cos esdevé història. De lluny: convida a reprendre el vestit i, amb ell, la història, però ja compartida en una nova socialitat de núvies que, talment revenants dels seus propis somnis, es disposen a compartir en l’espai públic una nova ficció, un altre relat basat en la rememoració compartida d’un vestit esdevingut ara gest recuperat, reapropiat en un altre sentit, des d’un altre temps.